Els socis diuen

El Sanatori de Can Rectoret de les Planes (1903-1905) fou un projecte empresarial del farmacèutic Salvador Andreu per a acabalats malalts de tuberculosi en uns temps que es desconeixia la medicació per a curar-la. Els pacients s’aïllaven en un entorn natural amb aires saludables, bon menjar i una activitat moderada (passejos, tractaments termals...). I tot això, al jardí de  Collserola, ja que aquest empresari i altres volien convertir la serralada en una exclusiva ciutat-jardí. El sanatori es construí a la part més elevada del terreny de Can Rectoret amb una planta de 3.066 m2 segons el cadastre, no va arribar mai a funcionar i fou destruït durant la Guerra Civil. Només quedaren com a testimoni de l’obra més radical i més desconeguda de l’arquitecte Rubió i Bellver, deixeble de Gaudí, l’edifici dels safarejos i desinfecció, situats a la part més baixa de la finca. Dues plantes circulars de 500 m2 protegides per 8 torres cilíndriques. La construcció és de totxo massís vermell i les teulades de trencadís (en molt mal estat). Actualment pertany a una família de Sabadell que s’ha limitat a tancar els accessos a l’interior i posar-hi alarmes.

La Barcelona amb aspiracions cosmopolites necessitava un Gran Casino i quin era el millor lloc per a construir-lo? Ja sabeu la resposta, el Gran Jardí de Collserola. Concretament al terme municipal de Sant  Cugat, la carretera de l’Arrabassada. Aquest és el nom amb què tothom coneix aquesta carretera, però segons el nomenclàtor de Toponímia de Catalunya, és Rabassada ja que prové de la paraula rabassa. L’any 1899 es construí el Gran Hotel de la Rabassada. Dotze anys després amb una inversió de capital francès s’inaugurà una luxosa ampliació que rebatejaren amb el nom de Casino i Gran Hotel de la Rabassada. Casino, parc d’atraccions, restaurants amb xefs francesos, jardins amb vegetació exòtica, totes les exquisideses per a l’esbarjo de les grans fortunes catalanes i foranes. Quan s’inaugurà, el joc estava prohibit-tolerat. Un any després s’acabà la tolerància i van haver de tancar el Casino. I tot començà a anar de mal en borràs. Tot i que l’Exposició Internacional de 1929 donà una petita revifada a l’establiment, un any després van tancar l’únic restaurant que quedava. L’any 1940 enderrocaren el gran complex hoteler.

Crec que tots els que anàrem a la caminada de Collserola del dia 28 de febrer ens vam sentir una mica Indiana Jones -així ens ho anunciava la convocatòria de l’activitat- quan vam recórrer un tram dels túnels de la muntanya russa del Casino de la Rabassada. El personatge d’Henry Walton Jones Jr. -conegut com a Indy i interpretat per Harrison Ford al cinema- és un arqueòleg i professor universitari que va a la recerca d’objectes de valor important per a la humanitat. Nosaltres vam fer un recorregut arqueològic que s’inicià al Sanatori Rectoret de les Planes per després anar al Casino de la Rabassada. No descobrírem res desconegut, però sí personalment ignorat en el cas del centre hospitalari i només amb referències literàries del luxós complex ludo-recreatiu de la Rabassada. Dos edificis que representaren una gran inversió de capital, que tingueren una glòria efímera i ara, les ruïnes dels quals sobreviuen amb pintades, ocupacions, visites de senglars i altres animalons. Sic transit gloria mundi, així passa la glòria mundana diuen els clàssics.

                                                                                                                               Isabel Reina

Fa dies que dono voltes a com encaminar aquest escrit i no me’n surto. Se’m dóna millor caminar entre pedres que entre lletres.

La intenció era fer alguna cosa que reflectís el gran esperit i la importància de la feina dels organitzadors de les sortides que s’han fet a la SEFM en aquest temps de pandèmia, sobretot quan les restriccions eren molt dures.

L’escrit hauria d’estar a l’alçada, però abans de començar, ja veig que no serà així; i qui em coneix una mica i m’ha vist caminar entre pedres, també ho sap des de la primera línia...

No sé el nombre total de sortides que s’han fet perquè malauradament no he pogut anar a totes, però, pels temps que corren, han estat moltes i molt ben preparades.

La majoria no són el tipus de sortides que s’espera d’un centre excursionista, però les circumstàncies eren (i són) les que eren. Jo quasi les veig, més que com a sortides esportives, com a sortides “medicinals”, ja que gràcies a aquestes sortides s’ha preservat la salut mental de molts de nosaltres i han servit per no desconnectar-nos. Sense mencionar tot el que hem descobert i après.

Fent memòria, diria que hem trepitjat Barcelona de punta a punta, passant per la majoria de barris: Clot, Horta, Sarrià, Pedralbes, el Gòtic, el Raval, el Poble-sec, el Poblenou etc., hem aprofitat per fer visites culturals.

També hem trepitjat Collserola i hem posat la poteta als municipis limítrofes com Santa Coloma de Gramanet, Cerdanyola del Vallès o Sant Just Desvern, que semblava que havies anat a la fi del món o que feies una il·legalitat.

Quan s’ha pogut, també s’han fet alguna sortida fora de l’àmbit urbà i hem fet alguna etapa de GR92 i hem caminat pel sot del Bac, per posar 2 exemples que em vénen al cap.

No sabria triar una sortida en concret, per això parlo en conjunt. Però per dir-ne una, diria la sortida que vam fer a la vall d’Olzinelles al mes de juny del 2020.

I per què aquesta? Doncs, perquè va ser la primera a les quals vaig participar, després del dur confinament del 1r semestre del 2020 i tenia molts components: LLIBERTAT, NATURA, PRIMAVERA, COMPANYS, AVENTURA ...

Prèviament s’havia fet una sortida pels 3 turons de Barcelona,  però la d’Olzinelles, tenia aquest ingredient d’aventura: agafar el transport públic amb aquesta mar de fons (que si mascaretes, que si gel hidroalcohòlic), traspassar els límits municipals -en aquell moment era permès; després van venir més restriccions- i després d’estar dies i dies tancats a casa, de sobte, sortíem en ple esclat de la primavera. El xoc mental estava garantit!

Després van venir moltes més sortides, la majoria urbanes; ben pensades i organitzades. Des d’aquestes línies voldria disculpar-me per aquest escrit tan maldestre i també voldria donar les gràcies infinites i l’enhorabona per la feina feta a tots el que han estat organitzant i col·laborant en aquestes i altres activitats quan anaven mal dades.

Animar-los també a continuar i, si les circumstàncies ho permeten, preparar més sortides al nostre hàbitat natural, que és la muntanya.

Gràcies,

Lídia Cabré

EL TURÓ DELS CANONS

1. “Abans del Canons”

El Turó de la Rovira és una muntanya de 262 metres que es troba al municipi de Barcelona, a la comarca del Barcelonès. És considerat un dels set turons de Barcelona, xifra presa per imitació dels set turons de Roma. Posats a buscar evocacions i reminiscències que les similituds siguin ben conegudes internacionalment, no us sembla?
El Turó de la Rovira és al Districte d'Horta-Guinardó, formant part de la petita serralada dels Tres Turons (Turó de la Rovira, Turó del Carmel i la Creueta del Coll). Aquesta agrupació de muntanyes, està configurada per més elevacions que les tres que donen nom al Parc dels Tres Turons. En total són un grup de set cims: Turó de la Trinitat, Turó de la Peira, Turó de la Rovira, Turó del Carmel, la Creueta del Coll, el Putxet i el Turó de Monterols. La morfologia dels turons ha canviat. L'home ha transformat el paisatge pel conreu i l'ocupació de la muntanya, però també, especialment en aquest cas, per l'acció de les diverses pedreres i mines que varen anar buidant la muntanya, com va passar igualment a la muntanya de Montjuïc.
El topònim “Rovira” d'origen llatí prové del mot roureda. En alguns casos, per confusió o tradició popular, s'ha emprat “rovira” com rubina o fang vermellós provocat per les riuades durant les fortes pluges. Com a hipòtesi del seu origen, per l'aprofitament de la pedra calcària i l'òxid de ferro que desprèn el cim, popularment podrien haver-lo anomenat el Turó de “la Rovira”, fent referència a la tonalitat vermellosa de la muntanya.
L'any 1932 l'arqueòleg Josep Colominas i Roca inicià l'excavació d'un poblat ibèric, de tipus laietà, al cim del turó de la Rovira. Es descobrí part de la muralla i de les portes d'accés, així com 44 sitges amb material arqueològic de força interès. Aquest poblat es creu que va funcionar entre els segles IV i els inicis del I abans de Crist. L'obertura de carrers, la construcció de cases i la instal•lació dels antiaeris han fet desaparèixer aquestes restes ibèriques.

2. “El perquè dels Canons”

La millor panoràmica de Barcelona es troba en aquest enclavament privilegiat per la perspectiva visual que domina la ciutat i els accessos des del mar. Mirador natural avançat de Collserola fou l’emplaçament triat a mitjan 1937 per projectar una de les defenses antiaèries més importants de la ciutat. Per fer front als criminals bombardejos que sofrí Barcelona a partir del febrer de 1937, les autoritats militars republicanes decidiren instal•lar unes bateries antiaèries al cim del turó de la Rovira.
Aquest lloc estava ocupat anteriorment per una finca coneguda com a El Castell. Els quatre canons, i altre armament defensiu, van començar a funcionar a principi de 1938, amb tot els seus elements, plataformes, centre de comandament, espais per a la tropa i per als oficials a més de dutxes lavabos, cuines.. Tenien un abast entre 7.000 i 13.000 metres, fet que el permetia cobrir la ciutat en totes direccions i crear una barrera de foc per dificultar l’accés dels atacants. Hem de recordar que la ciutat de Barcelona va patir bombardejos a partir del febrer del 1937. Fins al final de la guerra, en van ser un total de 51. La gran majoria van ser bombardejos ordenats per Benito Mussolini i executats per l’aviació feixista italiana. Les incursions aèries van destruir instal•lacions i infraestructures sovint dirigides contra objectius concretats gràcies a les informacions que proporcionava l’espionatge franquista. Però sobretot es van dirigir a la població civil, causant milers de víctimes i la destrucció de centenars d’edificis. Bombardejos planificats amb la finalitat de causar por i desànim entre la població. Recordo perfectament quan era petit com n’ havia sentit parlar als pares de les seves vivències juvenils, plenes d’horror pels bombardejos, de les sirenes, dels refugis, dels reflectors i dels canons antiaeris que intentaven evitar la mort que venia del cel. Aquelles narracions, sense pretendre-ho, em van apropar i em van obrir camí cap a l’estima pels fets que succeïren i que no s’han d’oblidar mai. No podem oblidar el patiment, les víctimes ni l’esforç de tots aquells qui van defensar la ciutat, la República i tot allò que simbolitzava. Eren i son memòria històrica.
Poc abans de la caiguda de Barcelona, el 26 de gener de 1938, una part dels canons es va poder evacuar i la resta es va haver de destruir per evitar que caiguessin en mans de l’enemic.
En acabar la guerra i restar l'emplaçament abandonat, a mitjan dels anys 40, els diferents compartiments com els llocs de comandament, les sales d'oficials o el dormitori, aprofitant les construccions dels antiaeris, van ser reutilitzats per aixecar el barri de barraques que perdurà fins al 1990. Aquests habitatges precaris se situaren al voltant del Turó de la Rovira, a tres enclavaments: Raimon Caselles (135 barraques), Francisco Alegre (306) i els «Cañones», (150). El barraquisme a Barcelona a finals dels anys 50 va arribar al seu punt àlgid amb una població entre 70.000 i 100.000 persones, un 7% de la població barcelonina, vivint en diferents barris (Pekín, Somorrostro, Camp de la Bota, Montjuïc, etc.).

A principi dels anys 70, l'Associació de Veïns del Carmel va dur a terme una important tasca reivindicativa per a la millora de les condicions del barri, dins l'important paper que jugà el moviment veïnal a finals del franquisme. L’any 1990 el barraquisme s’ erradicà definitivament al districte d’Horta-Guinardó. Durant els anys previs als Jocs Olímpics de Barcelona del 1992, es van concedir pisos als habitants de les barraques (els "pisos verds" a Can Baró). I es van enderrocar totes les barraques deixant el turó de la Rovira abandonat.

3. Present i futur del Turó

Els habitants dels barris propers eren els pocs que gaudien de les poc conegudes vistes que es tenen de tota la ciutat de Barcelona. A poc a poc les restes de les bateries antiaèries, els mal anomenats “búnquers” perquè mai n’hi van haver dalt del Turó, es van anar fent coneguts constituint un veritable vigia i testimoni de la trajectòria de la plana de la ciutat. L’antic assentament ibèric abandonat. L’impuls de la Barcelona moderna i contemporània va anar transformant el paisatge del turó, es va convertir en terreny de conreu de garrofers, ametllers i vinya. Més tard esdevingué un espai poblat de cases d’estiueig i casetes amb jardí, de barraques també, d’explotació de materials de construcció (pedrera de Can Baró) i posteriorment d’emplaçament de serveis de la ciutat, com el dipòsit d’Aigües de Barcelona o les actuals antenes de telecomunicacions.

El 2006 un camp de treball internacional va iniciar la tasca de recuperació d'aquest conjunt defensiu. El 27 de març de 2011 s'inauguraren les obres de neteja i adequació de tota aquesta zona per fer-la més accessible, recuperant-ne la seva memòria. Preservar un espai com aquest implica un actiu, tot allò que sobreviu del passat té un valor que es perdrà per sempre si no es conserva. Visitar els llocs històrics com aquest encara és una parada obligatòria en el nostre itinerari cultural democràtic. El record forma part del paisatge. Defensem-lo, fem-lo nostre.

Les associacions veïnals han manifestat la seva preocupació a causa de l'actual augment, molt significatiu, de les persones que visiten diàriament El Turó. Preocupació veïnal, també, per la iniciativa de l'Ajuntament de Barcelona que planeja construir un segon pulmó per a la ciutat a la zona dels Tres Turons. Es tracta d’una extensió d'unes 125 hectàrees sobre Barcelona, enmig de zones molt poblades. Hi ha el projecte de fer d'aquests cims el segon parc més gran de la ciutat. Però dins d'aquest àmbit hi ha més de 750 habitatges, afectats des de fa molts anys, i l'Ajuntament preveu enderrocar almenys els 173 que hi ha a les parts més altes. Malgrat la promesa de ser re-allotjats, per als habitants representa un gran trasbals.

El parc tindria un nucli central d'unes 90 hectàrees, format pels diferents turons i seria exclusivament zona verda. Al voltant, un perímetre de 25 hectàrees on es construirien un miler d'habitatges, equipaments i jardins. Davant de l'oposició dels afectats, l'Ajuntament va crear una comissió tècnica, on dos arquitectes han treballat amb els veïns durant dos anys. N'ha resultat un informe que indica que el parc és compatible amb el manteniment de la majoria d'habitatges. Per als veïns, els 100.000 metres quadrats de sostre edificat previstos són molt més del que cal per re-allotjar els afectats, i temen operacions de caire privat. L'Ajuntament de Barcelona nega les acusacions d'intenció especulativa i afirma que amb els canvis de planificació que ara es començaran a tramitar, se salvaran molts edificis abans afectats. Però hi ha sectors veïnals que creuen que en tot el procés no s'ha tingut prou en compte les seves propostes.

El futur, com sempre, és incert. El passat, ja ens ha deixat. Aquí i ara, us convido a gaudir mentre puguem d’aquest indret tan proper i tan nostre. A mi m’agrada pujar-hi pel Parc del Guinardó des de la Plaça del Nen de la Rutlla (o del Nen de l’Aro), venint des del Casal de Mas Guinardó i dels jardins de Federica Montseny. Primera parada, La Font del Cuento. L’itinerari està ben senyalitzat. Es pot fer més llarg o més curt, amb més desnivell o menys. No hi ha més d’1 km 300m.

L’opció Ascensor/Elevador us pot reduir notablement l’esforç de la pujada. Un gran assoliment, sobretot per als veïns, i de retruc per als visitants, dels carrers costeruts que s’enfilen cap al parc del Guinardó. Si comentàvem la “similitud” un xic poètica dels set turons de Barcelona amb els set turons de Roma, just aquí hem d’evocar Lisboa, la Ciutat Blanca, també amb els seus turons i els seus diferents ascensors per accedir-hi. Aquesta imatge, salvant totes les distàncies que vulgueu, ens apropa les dues capitals, la seva orografia i el seu paisatge urbà. Un altre atractiu afegit que ens suposarà prendre aquesta opció és el fet de tenir magnífiques vistes, combinant un tram d’escales mecàniques amb elevadors fins al Mirador del Telègraf. A partir d’aquí caminant fins a la plaça de la Mitja Lluna, carrer de Labèrnia i Turó de la Rovira, 360º de vistes panoràmiques.
De baixada, si voleu seguir i fer l’itinerari del Tres Turons, un clàssic, endavant. La Muntanya Pelada, la Creueta del Coll, El Parc Güell, us esperen. Bon recorregut, complet. O podeu anar cap a la Font d’en Fargues, en direcció contrària, més curteta, 1,5 Km.
A mi, personalment, m’agrada baixar pel carrer Mulberg fins a la carretera del Carmel, arribar al bar Las Delicias. Seure i prendre un cafè. Lloc emblemàtic per als lectors de l’obra de Marsé. Ací, podem veure i reconèixer llocs comuns de la novel•la. Ens sembla contemplar, i rellegir fàcilment, el Pijoaparte, la Teresita Serrat, segurament, qui sap, esperant-lo al mateix lloc que ara ocupa la parada del bus. Des de la costeruda carretera del Carmel, el carrer de Las Delicias, podem imaginar-nos la Teresa i en Manolo contemplant Barcelona als seus peus. “El Carmelo era algo así como el Congo, un país remoto e infrahumano con sus leyes propias y distintas. Recordaba el cañón antiaéreo disparando desde lo alto del Carmelo que hacía retumbar las ventanas”. Paraules de la mare de la Teresa referides al barri. Aquelles paraules textuals de Marsé, posades en boca de la senyora Serrat situades a la Barcelona de 1956 contrastarien ara quan s’ ha posat tant de moda pujar a les bateries i on tan fàcil és trobar a turistes fent fotos, joves erasmus, hipsters gravant videoclips, esportistes suant, passejants distrets... Curiosos, personatges diversos; en definitiva, de tota mena de condició i motivació que es retroben una mica més a prop del cel sense fugir de Barcelona.

Per saber-ne més...
- Ajuntament de Barcelona. Museu Historia de Barcelona MUHBA. Turó de la Rovira.
Espai Patrimonial. Guia del Centre. Memòria Arqueològica.
- Guerra Civil a Barcelona. Bombardejos sobre Barcelona: BeTeVé.
- Ultimas Tardes con Teresa. Juan MARSÉ. Ed Seix Barral.
- Barcelona projecta el parc dels Tres Turons, el segon més gran de la ciutat : TV3 Notícies.
- Ruta Els Tres Turons : WIKILOC.

Adolf Castellví Serrano

Segurament molts de vosaltres haureu sentit a parlar del llibre del Cirici Pellicer “Barcelona Pam a Pam”, per a passejants tafaners amb certes inquietuds històriques, artístiques i culturals. Doncs “salvant les diferències” per mi és el què ha significat aquests itineraris organitzats pel Foment Martinenc.

Ha estat una oportunitat per descobrir petits tresors, indrets pintorescos i singulars: El barri de Can Peguera al peu del turó de la Peira, amb un genuí i artístic restaurant xinès; la “Vila de Dalt”, el nucli antic de Badalona, format per un teixit de casetes i carrerons amb caliu rural, força allunyat dels aires mariners. El poblat ibèric Puig Castellar i el monestir de Sant Jeroni de la Murtra, que et transporta a segles passats, i a gestes medievals. La petita joia romànica de Sant Pau del Camp, que no la visitava des que estudiava 7è d’EGB! .....  bé, la llista seria interminable.

Per mi ha estat una finestra d’aire fresc en temps de confinament, espais i moments d’alliberament amb la bona companyia de la gent del Foment.

El meu sincer i profund agraïment a tot l’esforç i generositat de les persones que ho han fet possible.

Sílvia Mas.                     

Caminada del 12 de febrer del 2021

“Cases, casetes, casasses i fins i tot una església ortodoxa, tot molt a prop del Foment i potser una mica desconegut”

 Organitzada per la Isabel Reina

 Feia una bona fresca i, amb ganes de caminar, ens trobàrem a les 11h del matí una colla a la cantonada de Rogent amb Provença, prop del Foment Martinenc.

Nosaltres teníem molta curiositat perquè la passejada era pels barris del Camp de l’Arpa i del Guinardó, la línia divisòria és al carrer Pare Claret. El barri on vam néixer la Glòria i la Laura, a la línia divisòria, al cantó mar del carrer Pare Claret, per tant al Camp de l’Arpa i on seguim vivint, a l’Eterna Memòria del Camp de l’Arpa…. déu-n’hi-do!

Ens preguntàvem si coneixeríem aquestes “cases, casetes i casasses” del nostre barri de tota la vida ……

Vam començar pujant per Rogent, seguint per Freser i Passeig Margall. Un cop travessat el carrer Pare Claret i la Plaça del Taxi: d’allí surt un carreró, el carrer de Capella, en el qual encara queden algunes casetes de planta i pis. Fa més de 50 anys era un nucli de carrerons i casetes, entre les quals hi havia un forn on compràvem el pa. Va resultar que sí, excepte les darreres, tot i que algunes eren noves-novíssimes i d’altres havien canviat molt i ja no eren com en la nostra infància….. va ser una posada al dia i actualització del que queda i com es transforma un barri amb nuclis i cases antigues quan l’urbanisme l’ataca, per especulació ò transformació, a vegades per donar servei a la col·lectivitat.

Al final del carrer i fent angle amb el passatge d’Aloi s’alça una magnífica església de la religió ortodoxa romanesa, la Parròquia Ortodoxa Romanesa de Sant Jordi, novíssima. Ha estat bastants anys en construcció: passant vèiem els rètols que anunciaven la construcció de la basílica que s’anava fent a poc a poc, a mesura que l’economia els ho permetia. La nostra sorpresa va ser trobar-nos amb una visita preparada: ens va rebre el “pope”, mossèn Aurel Bunda. Ens va explicar la història, des de la constitució d’una Parròquia Ortodoxa Romanesa a Barcelona l’any 2001, la recerca d’un terreny on construir-hi la seva església, finalment l’any 2007 al carrer Capella, es començà la construcció el 2011 i es rematà la cúpula blanca fa poc més d’un any. El temple llueix un magnífic mosaic amb Sant Jordi a la façana.  

          Travessat el Passeig Maragall, enfilàrem per Escornalbou fins agafar el passatge de Garcini, que va d’Escornalbou al carrer del Xiprer. Segona casa a veure, la Torre Garcini, que dona nom al Passatge. Història llarga i complicada. Durant la nostra infància hi vivia una família, la família Alós, una filla dels quals recordem que anava a la mateixa escola. En vam perdre la pista. Es tracta d’una gran masia senyorial de principis del segle XVII que encara conserva uns jardins que la rodegen. Els darrers propietaris la van vendre el 2010 a la constructora Núñez-Navarro, quan ja feia anys que era tancada. L’Associació de Veïns del Guinardó en va reivindicar la compra per part de l’Ajuntament, per evitar el seu enderrocament i reivindicà la seva utilització pública. El 2018 l’Ajuntament la comprà, aprovà un projecte per a utilitzar-la com a casal de gent gran, però encara no hi ha fet res. Està tapiada per evitar-ne l’ocupació, el consistori diu que el 2021 hi començarà a fer obres. Nosaltres només hi vam veure als jardins uns treballadors que semblaven com si “passessin l’estona” i  una exposició  amb la història de la finca a les parets exteriors …….

Pujant per Escornalbou s’arriba al carrer del Xiprer, el vam seguir fins al Passatge Flaugier i pujàrem fins arribar al passatge de García Cambra que creua perpendicularment el Passatge Flaugier fins a Sant Quintí. García Cambra va ser un militar i allà trobem unes cases unifamiliars construïdes cooperativament cap els anys 20 per als militars. En queden unes quantes, totes iguals, construïdes per l’arquitecte Enric de Babot i Frayse: planta baixa i pis, frontó triangular amb decoracions de ceràmiques verdes, senzilles però amb pati posterior.

Baixàrem per Sant Quintí i  vam arribar a Can Miralletes, antiga masia del segle XVIII. Ara queda la masia envoltada d’un petit parc. Nosaltres recordem la masia que als anys 50 ocupava tot el terreny de l’illa, envoltada pels carrers Indústria, Conca, Pare Claret i Sant Quintí. En aquella època hi vivien una senyora gran que portava un mocador negre al cap i el seu fill Peret; tenien camps on cultivaven verdures que venien i una cava amb vins a granel… Els recordem amb goig i pena alhora. Goig perquè anàvem a la cava a comprar vins amb la garrafeta i feia molt bona olor; amb pena perquè la nostra mare hi comprava verdures, bledes, ai las…, i calia menjar-les perquè eren de cal Peret i, a més, no es podia deixar res de menjar en aquella època. Cap els anys 60, van cedir la meitat del terreny que dona al carrer Sant Quintí per a construir-hi una Escola Municipal i un Institut, actualment el Moisès Broggi. També van vendre una llenca de terreny que donava a la cantonada dels carrers Conca i Pare Claret on es van construir 3 edificis de pisos. La masia va seguir oberta, el Peret hi servia carns a la brasa…., la mare havia mort… fins que va decidir retirar-se, va cedir la propietat a l’Ajuntament i la masia va quedar tancada molts anys. Va estar a punt de ser enderrocada, però el barri reclamava que es rehabilités la casa i s’envoltés d’un jardí d’ús públic…. Després de bastants anys de protestes, els tres edificis de Conca-Pare Claret van ser enderrocats, la casa es va arreglar -es va empetitir i va desaparèixer la cava- i l’any 1990 es va urbanitzar amb un jardí amb plantes aromàtiques i espais per seure. A la masia, s’hi va obrir un restaurant que va canviar diverses vegades d’empresa, d’alguna etapa en tenim un bon record, fins que va quedar tancada i tapiada de nou, tal com està actualment. La veritat és que el jardí també està força abandonat actualment i el barri fa temps que torna a protestar….  Quan passeu per Pare Claret queda per admirar un garrofer molt gran i preciós que no és originari d’aquests terrenys sinó que l’Ajuntament el va portar d’un viver per decorar un pessebre i finalment el va plantar a can Miralletes…. Li calculen uns 200 anys ….

Entre Conca i Sant Quintí, dos passatges connecten els carrers Indústria i Còrsega: Catalunya i Roura. Aquests passatges són antics i van sobreviure al pla Cerdà. El passatge de Catalunya data del 1922 i hi queden diverses casetes construïdes la majoria per l'arquitecte Josep Alemany Juvé, a mitjan dels anys vint ……Com que les anàvem mirant i parlàvem, d’una casa en va sortir una senyora encuriosida pel nostre interès. Aquest carrer va ser arreglat fa pocs anys i, a més, una segona vegada, després que una senyora amb mobilitat reduïda hi va anar a viure i l’ Ajuntament va haver d’adequar el paviment.

 Vam arribar a Còrsega, avançàrem fins a Cartagena, por on vam baixar i després de travessar Rosselló i abans d’arribar a Provença, trobàrem un carreró anomenat Passatge de León. Hi  vam entrar, casetes a banda i banda; no té sortida al darrere, però abans d’arribar al final a la dreta en surt un altre carreró, anomenat Passatge de Pau Hernández, el qual dibuixa un triangle a l’interior de l’illa, de manera que l’única entrada i sortida d’aquest triangle és el Passatge de León. Això sí que no ho havíem vist mai !! Sembla insòlit que es conservi a l’interior d’una illa, un triangle de carrerons amb casetes ben cuidades. El Pla Cerdà no aconseguí destruir-lo. El passatge de León homenatja Faustino León antic propietari del terreny en el qual es construïren habitatges de planta i pis per als immigrants que van venir a treballar per a l’Exposició del 1929 i Pau Hernández recorda un jesuïta escriptor i pedagog. Els passatges i les cases van ser rehabilitats fa pocs anys, de manera que presenten un aspecte molt agradable. És insòlit trobar un triangle urbanitzat anterior al pla Cerdà, i que s’ha pogut salvar a l’interior d’una illa de l’Eixample …..

Doncs sí, aquesta passejada ens ha fet conèixer llocs mai vistos !!!!!

  Tot això queda gravat en viu al vídeo elaborat pel Jordi Curtiella, mireu-lo:

Laura i Glòria Audi i Dolors Vidal

Aquesta pandèmia amb la qual estem obligats a conviure ens ha portat limitacions de mobilitat territorial, de reunió, d'horaris ... però  alhora, ha activat les idees per poder continuar fent les sortides adaptades a la normativa imposada segons la situació epidemiològica que ens trobàvem.
Primer de tot vull agrair a la Isabel i al Jordi la seva dedicació i temps en la planificació de les sortides  que han organitzat, ja que  han sabut generar curiositat i entusiasme als participants. Alhora han aconseguit que les sortides proposades comptessin amb l’acceptació de grups nombrosos d’assistents per les expectatives i el contingut, que a mi personalment m’han enriquit i despertat la curiositat per aquesta ciutat en la qual vivim.

 El confinament municipal va fer aguditzar l’ingeni i els recorreguts triats pels diferents barris i espais naturals ens permetien fer descobertes interessants, divertides i sorprenents. Recordo, per exemple, la caminada del casino de Collserola que em despertà l’interès per ampliar la informació rebuda.  I això no solament em passà en aquesta sortida, sinó que es repetí molt sovint. Cada sortida aportava algun matís diferenciador i totes formaven part d'un tot .

La sortida de Sant Pau del Camp -n’ hi ha  d’altres que em venen al cap-,  l’antic monestir benedictí en ple Raval, amb l’església romànica més antiga que es conserva a la ciutat de Barcelona, construïda  amb i sobre restes de construccions d’altres cultures més antigues ,  como sempre s'ha fet. Amb aquesta visita vam conèixer Barcelona de manera àmplia: història, art , arquitectura ... Vull destacar-ne el guia que ens va delectar amb una extensa visita plena d’anècdotes i històries enriquidores i és que el temps  va passar  volant .

Per aconseguir aquestes sortides exitoses s’han de tenir en compte els punts següents :

Limitacions espacials (malauradament)
Guies excepcionals (els tenim)
Propostes suggeridores, interessants  i amb continguts variats (així són)
Participants inquiets i participatius (també ho som).

Agraïda a tot el grup  del Foment Martinenc per aquests espais de temps i experiències que m’ajudaven a navegar en el dia a dia d’aquesta pandèmia que encara vivim

Àngels Ruz

Dia magnífic per disfrutar d'una sortida amb neu, amb grampons (en alguns punts haguessin estat be les raquetes).
Lloc: Les Angles (Cerdanya francesa)
Circular de 14 km, sortint des de les mateixes pistes d'esquí, passant pel Roc d'Aude, el mont Llaret, el llac de Balmete.