Obertura: Dos Despertars a la Muntanya

Recordo despertar-me a la muntanya fa anys, molt abans d'aquesta febre col·lectiva. El món encara era fosc, el silenci només trencat pel so del meu propi alè i el cruixir de les fulles sota les botes. L'aire era fred, pur. L'únic repte era la distància que em separava del cim, l'única competició era contra les meves pròpies limitacions. Era una connexió simple, gairebé primitiva, amb la terra.

Aquest cap de setmana he tornat a despertar a la muntanya, però ha estat un despertar diferent. El silenci ha estat substituït pel brogit de motors. Una desena d'autobusos ben plens descarregaven centenars de corredors en una esplanada convertida en camp base. L'aire pur estava impregnat d'una olor d'esprai d'escalfament muscular. I, trencant qualsevol possibilitat de comunió amb l'entorn, ressonava pels cims la cançó Thunderstruck d'AC/DC, escopida per uns altaveus que anunciaven la sortida. Un espectacle manufacturat, sorollós i aliè a l'essència del lloc que pretenia celebrar.

Mirant aquella marea de frontals i equipacions tècniques, una pregunta em va assaltar amb la força d'una allau: en la nostra passió per córrer per la muntanya, estem destruint la seva ànima?

Per entendre com hem arribat fins aquí, cal mirar enrere, als orígens d'aquest esport.

2. L'Origen: De l'Aventura a l'Esdeveniment

Per comprendre la transformació radical que ha patit el nostre esport, és imprescindible tornar a les seves arrels. Les curses de muntanya modernes tenen els seus predecessors en les fell races de la Gran Bretanya, esdeveniments que capturaven un esperit d'aventura en estat pur, on la muntanya era el camp de joc, no un simple decorat.

Eren curses que es corrien sense camins marcats, un desafiament directe on la capacitat d'interpretar el paisatge, l'autosuficiència i la connexió amb el terreny eren tan importants com la resistència física. Aquest esperit és l'antítesi de l'experiència actual: una aventura pre-empaquetada i enfocada al consumidor on el GPS ha substituït el mapa i el camí marcat ha eliminat la necessitat de llegir la muntanya.

Aquesta tradició d'exploració es va estendre per Europa amb proves pioneres com el Trophée du Grand Vignemale a França (1904) o la cursa dels Siete Picos de Cercedilla a Espanya (1916). Eren esdeveniments per a una minoria, per a aquells que buscaven una experiència genuïna.

El que abans era una aventura, ara s'ha convertit en un esdeveniment comercial, on la nostra relació amb la muntanya es consumeix, no es cultiva.

3. La Febre de Córrer: Una Allau Incontrolable

La transformació de l'esperit no ha vingut sola; ha anat acompanyada d'una explosió numèrica que frega l'absurd. Les dades per a Catalunya són eloqüents i alarmants:

• L'any 2008 es van celebrar 38 curses de muntanya.
• L'any 2015, aquesta xifra havia ascendit fins a 446, el que suposa un augment de més del 1000% en només set anys.
• El 2018, el calendari ja registrava 734 curses, una mitjana de 8,5 proves cada cap de setmana.

Aquestes xifres no són només estadística; són el batec accelerat d'un ecosistema febril, el ressò d'una allau de petjades sobre un terreny que demanava silenci. Aquesta allau incontrolable ha provocat una "masificació" evident del medi natural, posant una pressió insostenible sobre ecosistemes fràgils.

Què passa quan un creixement exponencial i desordenat xoca contra un territori finit?

4. El Preu de la Popularitat: Territori Sota Setge

Aquesta col·lisió no és un accident, sinó una conseqüència inevitable alimentada per un buit de poder i un caos institucional que prioritza la competència per sobre de la conservació. L'impacte negatiu d'aquesta massificació no és només ecològic, sinó que es manifesta en pressions socials sobre petits pobles de muntanya i en la creació de dependències econòmiques fràgils, afectant el territori en totes les seves dimensions.

4.1. Un Regne Fragmentat: La Guerra de les Federacions

El que des de fora pot semblar una simple sopa de lletres burocràtica (FEDME, FEEC, IAAF, ISF...), sobre el terreny es tradueix en una paràlisi protectora. El problema s'agreuja per una evident manca de regulació, ordenament i control. En lloc d'una gestió unificada que vetlli per la sostenibilitat, assistim a una pugna existent entre les diferents federacions i associacions per aconseguir el reconeixement institucional i el control de l'esport.

Aquesta guerra de sigles es tradueix en una confusió que evidencia la manca d'un projecte comú. La mateixa prova pot rebre noms diferents segons qui l'avali:

• Trail races
• Skyraces
• Curses per muntanya

Aquest regne fragmentat, sense un lideratge unificat per protegir el territori, deixa la porta oberta a la seva degradació física i filosòfica.

4.2. Les Cicatrius del Paisatge

Les conseqüències d'aquest model són visibles i profundes. Més enllà de la degradació de camins i la pressió constant sobre els Espais Naturals Protegits (ENP), el dany més greu és potser el filosòfic. L'esportista es desconnecta de l'entorn que l'acull, convertint la muntanya en un simple estadi on l'únic objectiu és el cronòmetre.

Com bé reflexiona un assaig recent sobre sostenibilitat a la muntanya, la pèrdua més gran és la de la percepció:

"Quants d'aquests corredors de muntanya no saben quins arbres els envolten al llarg de la cursa, quants no saben a quin animal pertanyen les petjades que els acompanyen pel camí, quants no saben quin ocell és el que els canta mentre només pensen a ser millor que els altres o a rebaixar uns minuts el temps!"

Aquesta és la cicatriu més profunda. És la indiferència que permet que Thunderstruck d'AC/DC ofegui el cant d'un ocell sense que ningú se n'adoni. Quan la muntanya deixa de ser un lloc per conèixer i respectar per convertir-se en un circuit, hem perdut allò que originalment ens hi va portar.